divendres, d’agost 09, 2013

Crònica del viatge al Festival Country Rendez-Vous 2008 de Craponne Sur Arzon


Nota enviada per: Jordi Guasch

(Versión en castellano facilitada por el autor)

Amb aquest article tenim el privilegi d'inaugurar una col·laboració amb el mestre Jordi Guasch, autor polifacètic i un erudit en música country, música old-time i americana. Una de les persones que més sap d'aquests estils musicals, i a més a més és català!

Aquesta crònica ens trasllada a l'any 2008, al viatge que va fer per arribar fins al Festival Country Rendez-Vous de Craponne. I ens deixa veure l'estil que té en Jordi Guasch per narrar els seus viatges per tot el món. No en va, és autor d'un parell de llibres de viatges: "Corrido del Güero Errante" (dels seus viatges a Mèxic, Xile, Perú, Illa de Pascua i Texas) i "Camino de Varanasi" (del seu viatge al nord de la Índia).

Teniu tota la informació d'en Jordi a aquest missatge que vam publicar a Countrycat fa uns mesos.


Crònica del viatge al Festival Country Rendez-Vous 2008 de Craponne Sur Arzon

Feia anys que no anava al Festival Country de Craponne però el meu amic Josep Julià em va proposar acompanyar-lo, ja que actuaven Asleep At The Wheel, els més celebèrrims seguidors de l'herència "Western-Swing" cimentada pel carismàtic Bob Wills i els seus Texas Playboys. Ja havíem gaudit junts d'aquesta potent banda en un dels emblemàtics festivals de Wembley a què solíem assistir periòdicament. Era una bona oportunitat per tornar a delectar-nos amb la veu de Ray Benson i la seva canviant però sempre qualitativa banda.

Per als que no li conegueu, Josep Julià és un dels aficionats i filàntrops més destacats del panorama Country al nostre país. Gràcies a les seves gestions i la seva generositat, els catalans vam poder celebrar el primer Festival Country ubicat al nostre territori, concretament a Platja d'Aro, en què va actuar la famosa Carlene Carter. Bé, comptant aquell macroconcert de Montjuïc patrocinat per "Marlboro" esdevingut fa ja bastant temps i que, per culpa d'uns brètols, va acabar de mala manera.

Partim de Barcelona a les 10 del matí. La "banda sonora" de cds country, com no, ens va fer el trajecte més amè. Depassades les zones més meridionals de França, recalem a la regió de Gévaudan i, en una rotonda de la carretera, ens topem amb "La Bèstia" .... Sens dubte, la figura d'una monstruosa bèstia criptozoológica amb força aparença de llop.

I és que en aquesta àrea, se situa una de les llegendes més interessants del continent europeu que ha inspirat pel·lícules com "Pacte de Llops", llibres, debats radiofònics o reportatges de premsa i televisió.


Segons les dades històriques, entre 1764 i 1767, una misteriosa criatura va devorar a més de 100 persones limitant exclusivament a dones i nens. La carnisseria abastava el vast territori que va de Langogne a Aumont i de Ruynes a Pinols i Saughes. Els atemorits vilatans parlaven d'un ésser monstruós i l'assumpte va cobrar tal transcendència, que fins i tot va haver d'intervenir el Rei de França. La incompetència de l'exèrcit (més de 30.000 soldats) i experts caçadors per caçar el estrany "animal" va arribar a provocar un enorme conflicte a nivell governamental. Un bon dia, la bèstia va deixar de matar i es va esfumar com si tot allò hagués estat un malson. Per això, aquest cas forma part d'un dels més atraients per als criptozoólogos.

S'han considerat diverses hipòtesis similars a les del Yeti, Mothman, Bigfoot o Nessie. Entre elles, l'obertura de certes portes dimensionals en determinats períodes ... A "Pacte De Llops", hi ha un personatge que ve dels EUA per atrapar el depredador, cosa que no deixa de ser curiós ja que precisament per aquestes límits té lloc un Festival Country.

Julià havia reservat via internet unes habitació a Hotel Bristol de Le Puy, la localitat a una mitja hora del recinte on es porta a terme l'esdeveniment i en la qual s'allotgen la majoria d'assistents a causa que Craponne és una localitat petita i els hotels solen estar ocupats. En comprovar les dades amb la recepcionista de l'hotel, van sorgir problemes. Ella s'entossudia a assegurar que havíem reservat una habitació doble la qual cosa exasperar al meu company. Després d'una breu discussió, vam decidir fer una ullada a la nostra nova llar per tres nits, tement que ja no trobaríem més habitacions en un altre lloc. L'habitació era una estret cofurna amb dos llits junts i per més inri, encara estava l'equipatge dels últims clients. Baixem enfurismats per l'estret ascensor i coincidint amb un inoportú xàfec, vam marxar d'allà aventurant-nos fins Sant-Etienne per si la Fortuna ens somreia i aconseguíem localitzar algun motel. Els nostres "daimon" (el "àngel de la guarda" dels antics grecs) van obrar amb molta eficàcia i vam trobar un hotelet de dues estrelles tenint el temps just de canviar-nos de roba i tirar milles cap a Craponne. Vam arribar quan faltaven pocs minuts per començar les actuacions.

Traspassant les portes d'accés, desemboquem en una gran esplanada circumval·lada per parades de roba i parafernàlia Western, cds (i vinils), xiringuitos de menjar i beguda (4 euros per un gotet de cervesa, suc o coca-cola és excessiu) i altres reclams per als aficionats al Country. Al fons, en una posició cèntrica, està l'escenari i al costat, les casetes disposades perquè els artistes signin autògrafs; al costat del recinte on s'estableixen cantants, músics, els seus assistents, la premsa i els organitzadors. Enmig d'aquell espai de concerts, un entarimat disposa per a balls i les mantes o cadires on descansen els aficionats més previsors, ja que tantes hores fent voltes de parada en parada, és bastant esgotador. Als voltants del Festival, s'assenten les tendes de campanya i rulots, flanquejades per bonics prats i boscos. Una mica més enllà, la zona d'aparcament. Com és de preveure, per allà desfilen tota mena de models de "Harley", des dels més convencionals als més estrambòtics i dignes de ser fotografiats. La fauna és variada però predominen, òbviament, els barrets i abillaments texans. Una cosa a la que se sumen tant nens com avis. Un marc ideal per gaudir d'aquesta música arrelada en les tradicions rurals dels EUA.


Aquella tarda del divendres 25 de juliol va amenaçar amb la incessant pluja, impedint circular còmodament per la superfície del Country Rendez-Vous. En Julià i jo ens van encomenar al nostre "daimon" perquè el ruixat cessés abans dels Asleep At The Wheel. La primera actuació del Festival va anar a càrrec dels francesos Mary & Co seguits dels Youpi Whaou. Amb prou feines els vaig prestar atenció a causa del temporal (que ens obligava a refugiar sota el tendal de les paradetes) i al seu so més aviat popero. Després va arribar el texà Mike Blakely amb una acceptable dosi de Honky-Tonk que va entusiasmar bona part de l'audiència, especialment quan entonava peces d'aire fronterer com una que em va recordar a la divertida "Velma From Selma" de Dough Sam & The Sir Douglas Quintet. Blakely era un desconegut per a mi però em va causar una bona impressió. El va seguir la banda Cadillac Sky, també nord-americans. Destil·laven ràfegues de Bluegrass contemporani en la línia de King Wilkie o els Greencards. Un so eclèctic "gairebé psicodèlic" i ben compensat però amb aquesta etiqueta que s'imprimeix en tantes agrupacions bluegrasseras modernes: bluegrass desangelat, o asèptic o com li vulguem definir amb tal de descriure un bluegrass més tècnic i experimental desproveït de la rústica simplicitat del seu vessant més clàssica. Els Cadillac Sky semblaven uns Nickel Creek eufòrics i amb més ganes d'investigar nous senders que immobilitzar en l'estructura del Bluegrass protocolari. I per fi els Asleep At The Wheel ...


El grup, nascut el 1969, el formaven set components que tocaven aquests instruments: teclat, baix elèctric, bateria, steel guitar, guitarra (el propi Ray Benson), acústica (Elizabeth Laprelle) i fiddle. Entre el repertori hi figuraven: Miles of Miles of Texas, Your say Fence Me In (la peça Pop de Cole Porter tan recurrent entre els Singin' Cowboys), I'm Sittin 'on Top Of The World, Route 66, Sweet Jenny Lee; l'evident Take Me Back To Tulsa, Big Balls in Cowtown, Pancho & Lefty (del trobador Townes Van Zandt), etc ...

Jason Roberts, l'elegant fiddler, no parava d'imitar els graciosos gestos de Bob Wills: movent la cintura, assenyalant amb l'arc, emetent els típics "Ahaahhh" entre altres sons guturals propis del "Rei del Western-Swing". Benson es va marcar un gran Blues fent gala de la seva destresa amb la guitarra (fins i tot la va tocar d'esquena) i del seu distintiu humor, especialment quan va cantar House of Blue Lights ja que ens va sorprendre extraient tres boles platejades de les seves butxaques i fent malabars fins col·locar-ne una sobre el barret. Tot un Entertainer sobrat de talent.

El punt més feble de l'actuació va ser la mediocre veu d'Elizabeth Laprelle, parella del bateria, que sense desmerèixer la seva entrega a l'escenari, crec que Benson mereixeria contractar una cantant millor. Cantant el "Wonderful World" que va popularitzar Louis Armstrong, evidenciava la seva limitada potència vocal. Malgrat el predomini dels temes alegres, no faltava alguna balada com l'anteriorment citada. Però el que més excitava al públic eren les peces on el ritme del fiddle, l'steel i les guitarres galopaven a una gran velocitat. Per exemple, quan van interpretar "Under The Double Eagle", una melodia basada en l'emblema de l'Imperi austrohongarès que beu de les fonts dels immigrants de l'Est i Centre d'Europa instal·lats a Texas al llarg del segle XIX.

El 1903, l'enregistrament de la Sousa's Band va recórrer totes les emissores del país malgrat que en sentir aquesta peça, a tots ens ve al cap el món del Circ. De les "Brass Bands" va passar al Country i el primer registre en aquest gènere va anar a càrrec dels Blue Ridge Highballers l'any 1926, abans que s'erigís en una icona de l'estil Western-Swing.

Ray Benson va voler acomiadar-se amb Cotton-Eyed Joe, un arxiconeguda peça ballable (indispensable en els antics Dance Halls de Texas o Oklahoma) la primigènia gravació country de la qual la va portar a terme en 1927 el trio Dyke's Magic City (fiddle, guitarra i autoarpa) encara seria Adolph Hofner, qui millor li trauria partit amb el seu disc de 1941 registrat a Dallas (Texas).

Un no havia de ser un Nostradamus per vaticinar que se'ls reclamaria almenys un bis. I van ser dos: Happy Trails, l'himne "Western" de comiat dels Singin' Cowboys que van immortalitzar Roy Rogers i Dona Evans, i We're The Texas Playboys. El 1995, la versió femenina dels Texas Playboys, les anomenades "Texas Playgirls" van gravar la variant "We're The Texas Playgirls" però els seus vocalistes estaven ben dotades de cordes vocals que l'escollida pel líder d'Asleep At The Wheel.

Eren més de la una de la matinada. Afortunadament vam veure els texans sense una gota de pluja i ens vam afanyar per arribar a l'hotel i descansar. Em va emocionar tornar a degustar aquest dolç postres de pur Western-Swing. Els deixebles de Bob Wills no van defraudar ja que els avalen anys de professionalitat i al cap ia la fi, la cantant tampoc posseïa una veu tan dolenta. No obstant, la banda que va actuar a Wembley era més completa quant a instruments. Per cert, encara em pregunto per què van portar un saxo i no el van utilitzar en cap tema ...

Quan vam arribar a l'hotel ens vam enfrontar a una altra dificultat: la porta estava tancada. Els nostres intents d'obrir-la, primer trucant al timbre i més tard tractant de forçar-la, van ser inútils. Semblàvem condemnats a passar aquella gèlida nit retorçant-nos al seient del cotxe. De sobte, se'ns va acudir d'explorar la part posterior de l'edifici i vam descobrir un finestral, la porta de vidre del qual, podia obrir-se mitjançant un gran esforç ja que es trobava ajustada a un enorme frigorífic que alhora s'alineava amb una sèrie de taules. Però emulant la força d'Hèrcules i l'astúcia d'Ulisses, vam aconseguir penetrar a l'interior de l'hotel. Ens vam topar de cara amb el menjador, vam enxampar una mica de menjar i vam pujar sigilosament fins a les nostres habitacions mentre el conserge, cobert amb una manta, jeia en un sofà lliurat als braços de Morfeu.

El dissabte va aparèixer assolellat i vam anar a veure el ambient que es respirava a Craponne. Quatre carrers amb les seves placetes plenes de la multitud que assistia al Festival. Dues zones dedicades al Line Dance, una botigueta de motius Western i poc més. Més tard vam pujar a l'altiplà on s'efectuava aquella cita anual i un cop dins del recinte, vam matar el temps ensumant cds. En una de les parades ens vam topar amb en Mario "Travis", el cantant de la Redneck House Band carregant una bossa amb vinils. Durant les següents hores em retrobaria, després de molt temps, amb Augusto, un altre fidel seguidor del Country. Anava acompanyat de la seva dona i filla. Però hi havien més catalans: la "troupe" de Girona capitanejada per Lluís Sala i Jordi Colomer, dos locutors de programes Country; Neus i el seu marit, i Carles, un altre fanàtic del gènere que viatjava amb més gent de Catalunya.

Els primers a sortir a l'escenari van ser el trio txec Jiri & Rowdy Rascals (fiddle, contrabaix, banjo i guitarra), que segons resa el catàleg oficial del Festival, estan considerats el millor grup de Bluegrass europeu del 2007. Tanmateix, el seu estil sobrepassa les barreres del Bluegrass endinsant-se en els confins del Swing i bategant pinzellades d'Old-Time. Van tocar peces tradicionals com Pretty Saro, Little Liza Jane (composta en 1916. Bob Wills faria la seva versió "swing" a 1941), Black-Eyed Suzie (omnipresent al Country que van començar gravant els Skillet Lickers i Henry Whitter en 1924) i Clàssics del Western-Swing com "Take Me Back To Tulsa" i "Roly Poly". Pel que fa a aquesta última, el cantant i fiddler va oblidar la lletra i la va anar recitant mirant ¡al seu mòbil!. Però el més curiós vindria minuts després: el vocalista ens va presentar al seu pare qui es va plantar davant del micro obsequiant-nos amb un vals xiulat.


El "Whistling" va ser un recurs utilitzat per nombrosos cantants "Pop" dels 1920'-30' que, especialment en aquesta segona dècada, van usar també alguns intèrprets country. Encara sense ser ni molt menys tan emprat com el Yodel, atorgava a les cançons un toc d'originalitat que quallava tant en les balades més malenconioses com en les cançons més jocoses. Serveixin d'exemple, per citar només dos, "Tree-Top Serenade" de Carson Robison (prolífic artista i compositor Country de l'Era Old-Time amb incursions posteriors en el microcosmos dels Singin' Cowboys) o "Have You Seen Rover?" del cèlebre duo Lulu Belle & Scotty. En les melodies més jazzístiques, la guitarra d'aquesta qualitativa banda rememorava l'art del gitano Django Reinhardt ia estones, les condimentaven amb influències de flamenc. A "Sweet Little Miss Blue Eyes", un inqüestionable Clàssic del Bluegrass, li van injectar una mica de Western-Swing. Grata sorpresa la d'aquesta formació de l'Est.

El pròxim a actuar havia de ser el texà Brandon Rhyder però el seu avió va sortir amb retard des de l'aeroport de Dallas i el va substituir la banda suïssa Honky-Tonk Farmers descarregant un arsenal de cançons més rockeres que campestres. Uns instants que vaig aprofitar per passejar de botiga en botiga mentre m'arribaven de l'escenari els ecos més country: "Guitars, Cadillacs ..." de Dwight Yoakam, "Honky-Tonk Attitude" de Joe Diffie, "Mountain Music" d'Alabama .. . o un "God Bless Texas" de Little Texas que malgrat el pedal steel, únicament podria complaure als incondicionals del Line Dance que visionaven el recital des d'una pantalla.


Després li va tocar el torn a un altre natiu de Texas, Darren Kozelsky. Malgrat les referències del fullet del "Country Rendez-Vous" qualificant-lo de "Tradicional", el seu so era tan rocker que hauria retornat a la tomba el fantasma de Roy Acuff només escoltar els primers acords. Sospesant el nivell de decibels de les anteriors actuacions, calia esperar que Dierks Bentley s'acostaria més al nostre gènere. Gran error ...


La seva banda es componia de pedal steel, bateria, baix i dues guitarres elèctriques més d'un efímer banjo que va acompanyar tímidament a la primera cançó. Bentley, recolzat en la seva guitarra granate, es va mostrar atlètic i lliurat al seu públic. Saltava l'escenari malbaratant energia al compàs d'un so rocker, sovint bastant Pop. Per acontentar els més puristes, anava intercalant temes de base honky-tonkera. Va cantar "There's a Tear in My Bear" esmentant a Hank Williams, el "Singing The Blues" de M. Endsley que va popularitzar Marty Robbins el 1955. "Act Naturally" de Buck Owens. Va dir: "Ara una cançó per Waylon Jennings" i es va posar tendre amb "Luckenback Texas" per a alegria de les dames presents que admiraven la seva juvenil atractiu.

Va versionar el "Folsom Prison Blues" de Johnny Cash. Sense negar-li el seu afany de satisfer les necessitats auditives de l'aficionat country, tanta electricitat el delatava. Deixant de banda els seus petits homenatges a icones del Country, el concert em va resultar insofrible cosa que no desmereix el lliurament que va posar ni la qualitat de la seva música. Simplement no tenia uns fonaments country. El seu partia d'una essència rockera a la qual afegia elements rurals.

Per acabar la jornada, l'escenari es va buidar d'instruments donant peu a un duet amb dues guitarres acústiques. La voluptuosa rossa Bonnie Bishop, vestida amb un sedós vestit blau marí, també va perdre a la seva banda pel camí. Ella i el seu acompanyant, Max Skinner, ens van embolicar en una atmosfera intimista plena de cançons folkie tremendament lentes. La noia li posava sentiment i comentava el motiu de determinades composicions com una sobre un noi de Virgínia a qui no li agradava viure a Texas i anhelava tornar a la seva muntanyosa terra. Quan ja gairebé part dels assistents queien de son davant el ritme pausat del seu repertori, Max, que de tant en tant cantava, va agafar una guitarra elèctrica però en comptes de despertar-nos, li va donar per marcar-se un Blues. La seva admiració per Gillian Welch es va plasmar en una de les composicions d'aquesta cantautora country-folk. Quan l'agradable veu de Bonnie desitjava apartar-se del to tristoi que dominava la seva selecció de sedants balades, no ho feia amb temes més alegres sinó amb frases en francès. En una ocasió va pronunciar: "J'aime beaucoup le fromage". Ja teníem alguna cosa en comú.


D'acord que a la nord-americana li faltava el suport del seu conjunt, però a jutjar pel contingut del seu repertori, estaria més còmoda asseguda al tamboret d'un pub o honky-tonk que dempeus en un escenari tan gran. Seria injust per la meva part criticar-la per practicar un estil tan auster perquè la dona té prou qualitat. El que considero discutible és programar el seu recital com a colofó ​​a un dia on les arrels country brillaven per la seva absència. Hagués estat preferible acabar amb alguna banda o artista més digerible, eclèctic i amb una potència exempta d'excessos rockers. Per ventura el millor es reservava per al Diumenge?

Els núvols ja eren cosa del passat i el cel no vaticinava més pluges. Després de la passejadeta per l'epicentre de Craponne, ens vam encaminar al Festival. Els nord-americans 3 Fox Drive es van recrear en l'acadèmic Bluegrass contemporani que beu de les formacions dels 1960'-70' on els aires folk adoben algunes peces sense que això s'allunyi en extrem de la fórmula establerta pel Pare de l'estil. Per entendre'ns, 3 Fox Drive s'aproximen molt més als cànons que regeixen els patrons de Alison Krauss & Union Station o Rhonda Vincent que al de Bill Monroe o els Stanley Brothers.


En qualsevol cas, estan més propers a la frescor de Vincent que a les llicències "etèries" de la Krauss, les incursions en l'Univers Pop són més intenses. Tot i això, aquesta agrupació no deixa de ser una de tantes, tots toquen de meravella, les harmonies són esplèndides i les veus adequades però s'ajusten a aquest esquema predominant que regeix part del Bluegrass actual; massa uniforme i asèptic. Malgrat aquesta manca d'originalitat, la banda (guitarra acústica, baix elèctric, banjo i fiddle) va saber satisfer una agraïda audiència. L'encantadora cantant va executar amb convicció un tema de l'heterodoxa Shelby Lynne titulat "Slowly Down", "Listen To The Music", "It 's Cold At The Bottom Of Your Heart", etc ... en una línia més folkie-Pop que bluegrassera.

El classicisme Bluegrass va tenir la seva esplendor en peces com la tradicional "Bill Cheatham" i "An Eye for an Eye". "Bill Cheatham" és una familiar melodia de fiddle la font data d'un "Hornpipe" compost a la fi del segle XIX. Es va incloure entre els primers registres de Country Music que el fiddler Eck Robertson (secundat pel piano de Nat Shilkret) va gravar en 1922. Com moltes altres peces de ball del Old-Time, passaria a engrossir la llista d'incondicionals del Bluegrass. Una de les cançons, "Fly Away Shuffle", versava sobre un viatget que la cantant va realitzar per les terres dels Amish a Pennsylvania. A "An Eye for An Eye", la vocalista ens va aclarir que el seu argument versava sobre el Far West encara que musicalment s'engloba dins de l'estil de Kentucky més pur. A causa del desenfadat caire d'aquesta composició up-tempo, va proposar que la gent ballés però exceptuant als més atrevits, el públic va romandre impassible. L'audiència està més aclimatada a ballar els ritmes més urbans com el line Dance o el Two-Step d'Honky-Tonk que els més arrelats al folklore rural. Per tant, no vaig albirar a ningú fent saltets de "clogging" o agrupant-se per improvisar 1 Square Dance. El Bluegrass de 3 Fox Drive no és el que més em fascina ja que jo sóc de la "Vella Escola", però van fregar l'excel·lència. Encara que amb un assortiment més generós en melodies divertides, potser haurien espavilat a totes aquestes ànimes que encara badallaven de la migdiada retozar sobre la gespa.

Els Texas Sapphires, d'Austin (Texas), semblaven haver descendit de la màquina del Temps nouvinguts dels 1950' o 60'. La vocalista, Rebecca Lucille, vestia una brusa verd clar i uns texans amb floretes com si emulés a les meridionals que per aquestes dècades es perdien pels honky-tonks. El cantant estava enfundat en un vestit florejat de color lila similar als que lluïen músics com Buck Owens, Wynn Stewart, Faron Young, Cal Smith, etc, etc ... Podríem imaginar passejant pels carrers de Bakersfield o actuant en el "Louisiana Hayride" o "Grand Ole Opry" d'aquella època. Les principals armes d'aquest pintoresc conjunt van ser els dos guitarristes (baix i guitarra) que, casualment, pertanyen a la catalana Redneck House Band, i la personalitat del seu cantant femenina. Aquesta, s'ambientava cada cançó amb salerosos moviments de mans combinats amb alguna ballaruca. La banda es completava amb el bateria, la guitarra del jove vocalista i una pedal steel poc virtuos. El de la steel també va tocar la mandolina i un banjo elèctric. Van interpretar "Driftin 'In", un honky-tonk dels 50'; "Turn Off The Bible, I ain't Got To Praise", "Cigarettes & Coffee Blues": la rockera "Nashville Moon", la balada "Teardrops or Rain" del seu pròxim àlbum, entre altres cançons que combinaven Honky-Tonk, Bakersfield Sound i Rock. Rebecca procurava conquistar el públic amb el seu dinamisme ja que la seva veu, gens menyspreable, estava a anys llum de la d'una Patsy Cline, i amb aquesta desimboltura que el caracteritzava va proferir: "Do you like Buck Owens?". Llavors va sonar el clàssic d'Owens (i Dusty Rhodes) "Under Your Spell Again" que el 2007 va incloure Dwight Yoakam en el seu disc d'homenatge al llegendari artista. Van viatjar a l'Est i van fer una veloç versió (amb el banjo elèctric, evidentment) del "How Mountain Girls Can Love" dels Stanley Brothers que jo vaig escoltar per primera vegada en un cobejat vinil de Kentucky Colonels. Rebecca va tornar a comunicar-se amb l'audiència amb la seva expressiva naturalitat: "Aquí fa tanta calor com a Texas" i després, el cantant va fer broma amb que ella era camionera per prémer l'accelerador i acomiadar-se amb "Truck Drivin 'Man". Els Texas Sapphires, sense ser res de l'altre món, van obtenir els aplaudiments del públic pel ganxo del seu vocalista, la destresa dels músics de la Redneck House Band i aquest regust a anys 50'-60' on el Country i l'originari Rock 'N'Roll es fusionaven desenvolupant noves receptes musicals.


Els Whiskey Falls van fer tremolar la plataforma de l'escenari crivellant amb una successió de llampades elèctrics que oscil·laven entre el Rock Meridional, al Country-Rock i una insuportable càrrega de metralla "Heavy" capaç de tombar al mateix Van Halen. Van interpretar l'èxit Country-Pop de 1980 "Drivin' My Life Away" del novaiorquès Eddie Rabbitt. Apareixia en l'esperpèntic film "Roadie" protagonitzat per Meat Loaf i on també actuaven Asleep At The Wheel. Donades les seves inclinacions, resultava previsible el tema escollit per al bis: "Sweet Home Alabama". Sota el meu punt de vista, que coincidia amb la majoria d'aficionats al country, l'espai que ocupava aquesta sorollosa banda podria haver-se omplert amb algun dels centenars de conjunts "amb base country" que existeixen, sent igual de dinàmics però sense un arsenal tan pesat. Pensem que per rehabilitar de tanta guitarra, no hi havia res millor que el següent artista: George Ducas. Vam dipositar les nostres esperances en ell confiats que ens faria oblidar aquell malson amb bon Honky-Tonk ...


George Ducas va debutar el 1994 amb un decent treball en què destacaven algunes peces honky-tonkeras encara que en conjunt, patia d'un ritme excessivament pausat. Se'l notava predisposat a fer gala del seu suposat amor cap al Country a arrencar amb el mid-tempo "Teardrops" d'aquest primer cd, que va compondre al costat de Terry Mc Bride. Però tenint en compte que la banda es circumscrivia a una bateria, dues guitarres elèctriques, un baix elèctric - dues acústiques, incloent la seva, es palpava en l'ambient una tendència rockera. Hi havia substituït l'estètica "Western" d'aquell cd per una senzilla samarreta i uns texans. Tampoc feia servir barret. Això no implicava una renúncia al Country ja que la vestimenta vaquera no és ni molt menys una norma imprescindible en els que interpreten Country Music. En tot cas, només estaria justificada per a aquells que s'engloben dins dels estils més occidentals malgrat que el mateix Bill Monroe utilitzés aquest tipus de barrets texans. Tanmateix, el fet que Ducas actués sense abillar amb aquest patró estètic que tant va conrear en els seus videoclips i reclams publicitaris, presagiava un canvi de direcció en la seva música des del primer disc. He d'admetre amb això, que mai em vaig interessar pels seus següents àlbums encara que ja em va advertir Mario "Travis" que no valien la pena. I no anava mal encaminat ...


La segona cançó va ser una mena de reciclatge de l'"Achy Breaky Heart". Va nomenar la steel guitar i el fiddle en les lletres de dos temes però en conseqüència, per què no els va incloure en el seu grup. Aquestes al·lusions a l'estil Honky-Tonk es diluïen quant bombardejava amb un so tan estrident com el del conjunt que va precedir. Potser conscient que aflorava la seva vena rockera, colava alguna concessió al Country: "Blue Eyes Crying In The Rain" (Willie Nelson), la seva composició "Hello Cruel World", "Just Call Em Lonesome" (el "shuffle" ideat per Ducas i Radney Foster que aquest últim va gravar en 1992) i un bis versionant una altra balada de Nelson acompanyant únicament de la seva guitarra acústica. George Ducas em va deixar indiferent i és possible que adherint steel i fiddle a la seva proposta, el resultat hagués estat més favorable per als interessos del públic country que se sentia enganyat amb tantes preponderància del Rock (sovint irritant) i el Pop. També és cert que hi va haver una gran cua per poder obtenir la rúbrica de l'artista ...

El sextet Big Smith va significar la major sorpresa del Festival, reservada per al seu últim alè. Naturals de les Ozarks Mountains del sud-oest de Missouri, aquest festiu i iconoclasta conjunt de "moderns hillbillies" estava compost per cinc cosins i un altre membre. El premi al Hillbilly més pintoresc requeia en Red Thomas, un home gras barbut amb barret de palla, encaixat en un peto com si acabés de munyir vaques i es dirigís al bosc per fabricar "moonshine" i un altre membre. Els membres de tan singular agrupació tocaven la bateria, els teclats, mandolina elèctrica, fiddle, baix-dobro, contrabaix, guitarra elèctrica, acústica, washboard (taula de rentar), pandereta i kazoo (trompeteta molt usada en les "jug bands" de els 1920'-30'). Tots esperàvem a una banda de Bluegrass amb rampells Old-Time però, acabada la primera cançó (cantada pel mandolinista-teclista), les sorpreses es succeïren una darrere l'altra i ningú era capaç de pronosticar de quin estil seria la propera.


El segon tema va requerir la veu del noi de l'acústica per seguir-li un frenètic instrumental bluegrassero en què lluiria el mandolinista. Em vaig fixar que el músic de washboard rascava l'instrument amb uns guants negres acabats en afilades ungles similars a les urpes d'un llop o ós. Vaja! ¿Hauria caçat per fi a "La Bèstia de Gévaudan" quedant-se una urpa com trofeu? ...

De fet, el "washboard" està molt associat a la música Cajun, hereva del folklore francès i del qual va conservar mites com el del temible "loup-garou" (Home Llop) ... I per tal de connectar més aquesta llegenda amb el Country, un arcaica balada possiblement d'origen francès anomenada "Reynardine" que fa al·lusió a la licantropia, circulava per Kentucky a principis del segle XIX. I tots sabem que les Ozarks Mountains van ser poblades per gents dels Apalatxes. Sigui com sigui i tornant al que ens pertoca, el raspeig del washboard ja ens orientava sobre el tarannà camaleònic d'aquesta banda.

A continuació, Red Thomas va agafar l'acústica i ens va entendrir amb una sentida balada. Després es va canviar a la mandolina i el del contrabaix cantar un Gospel rocker. Consumats els minuts per les lloes celestials, aquest va agafar el seu baix amb aspecte de dobro recolzant al de l'elèctrica que es va posar a cantar una peça Honky-Tonk fusionada amb una mena de "Swamp Rock" al Tony Joe White. Li van succeir més tonades i concretament en una, Molly, la violinista (amb un vestit antiquat) va poder recrear-se en la seva habilitat amb el fiddle i a mesura que alleugeria el ritme, el públic la victorejava amb més èmfasi. Gospel, Rock, Bluegrass, pincellades d'Old-Time i Honky-Tonk, tot d'barrejava derivant en una amalgama d'estils que feien dels Big Smith un grup inclassificable. En algunes ocasions, s'assemblaven als Cactus Brothers, Bad Livers i tota aquestes agrupacions Country alienes a les etiquetes que tenien en comú l'anàrquica frescor dels conjunts "Old-Time" que van florir en les dècades anteriors a la Segona Guerra Mundial. Això es va evidenciar particularment quan van anunciar una cançó "per als nens". El guitarrista subjectava a la seva boca una kazoo i el del washboard tocava una pandereta amb un dels seus peus. Després van interpretar el Blues-Rock "I Walk Alone" de Los Lobos, encara que jo hagués preferit versions de "Anselma" o "Ay Te Dejo En San Antonio" perquè amb aquestes ràfegues de Tex-Mex, el seu eclecticisme hauria guanyat molts punts. Li seguiria "12 Inch 3 Speed ​​Oscillating Fan" del cd de 1997 dels Red Meat. I vet aquí que es va produir una sincronicitat, ja que durant el preàmbul a l'actuació de Big Smith, descontent amb tant "Hard Rock", li vaig comentar a en Lluís Sala que els organitzadors podrien convidar a bandes com els Red Meat en comptes de tant "Country "-Pop-Hard-rocker ... i amb aquest tema vam tenir una bon tros de Bakersfield Sound.

De l'ona californiana vam retrocedir fins als fonaments de la balada country. Un dels vocalistes va dir alguna cosa així: "ara interpretarem "Pretty Polly", una vella balada que procedeix d'Anglaterra i que nosaltres vam aprendre dels Stanley Brothers". En realitat, "Pretty Polly" és una cançó reciclada als EUA que els remots orígens ens traslladen a la història bíblica de Judith i Holofernes. A l'Europa de l'edat mitjana, aquesta història s'aniria escampant adoptant diversos rols i apel·latius fins que a les Illes Britàniques es va transformar en "Lady Isabel".

La trama és universal: una bella donzella és seduïda per un fals cavaller que anhela abusar sexualment d'ella. Les llegendes d'Homes Llops o Bèsties mítiques que aguaiten a jovenetes en boscos, penya-segats o camins rurals, estan emparentades amb aquest argument. La "Caputxeta Vermella" britànica creuaria l'Atlàntic i la hi coneixeria com "Pretty Polly" o "Mai Colvin" si bé, el pèrfid Elf d'aquesta "Murder Ballad", en sòl apalache va passar a convertir-se en un tipus corrent amb idèntiques intencions malsanes. I quan aquesta balada Folk, amb els additius oportuns es va transformar en Country, va passar a engrossir la llista de cançons tradicionals més invocades. El primer artista country a gravar va ser John Hammond (1925) tot i que seria més coneguda la versió d'altres banjistas, Dock Boggs i BFShelton, un any més tard. L'enregistrament més reeixida dins de l'Era "Old-Time" procedeix de les Coon Creek Girls, el 1938. D'ara endavant, a més dels revivalistes del Country més rústic, els intèrprets de Bluegrass prendrien prestada l'anomenada balada perquè no quedés relegada a l'oblit. I Big Smith ens van regalar una "Pretty Polly" tremendament marxosa.

Després es van asserenar amb un Gospel a-Capella per reprendre el festiu fil folklòric espolsant "Crawdad Song" el primigeni registre country es va localitzar en un estudi de Dallas en 1928 interpretada pel duo Honeyboy & Sassafrass però gairebé tots tenim a la memòria les versions de Woody Guthrie o Doc Watson.


Van disparar la seva darrera bala amb un altre dels seus (pel meu gust) enutjosos Blues rockers i van desaparèixer. Ni tan sols ells dubtaven que havien de tornar per rematar la feina amb uns bisos. Eren gairebé les dues de la matinada i els aplaudiments havien ressonar fins a Paris. Thomas li va començar a donar a la pandereta i van animar a la concurrència amb "Ponce de León", un Blues-Rock proper a "CCRider" que empalmaría amb un "Y’ll Come" a-Capella com si estiguessin al mateix Opry. En aquest enllaç entre el vagó del Rock i el del Country, van sol·licitar la participació del públic perquè fessin els cors en aquest darrer batec campestre. I quan tots creien que el tren dels Ozarks ja encarrilava la recta final, la família "Big Smith" ens va brindar una vertiginosa peça bluegrassera: Hard Hearted Woman.

L'1 de març de 1512, Juan Ponce de León va partir a la recerca d'una illa cobejada perquè algú va fer córrer el rumor que allí es trobava la font de l'eterna joventut. L'explorador va vagar d'illa en illa (Les Bahames, Bimini) provant l'aigua de totes les fonts que trobava al seu pas sense que els seus canosos cabells es tornessin negres o que desapareguessin les arrugues del seu rostre. Després de sis mesos entossudit en la seva infructuosa recerca, es va adonar de com d'ingenu havia estat. Quan va arribar a Puerto Rico el 5 d'octubre, va patir les burles dels que el van veure tornar més malalt i més vell que quan va iniciar l'aventura.

Els Big Smith si que van donar amb la font de la joventut renovant els antics esquemes d'una música tan arrelada com la que des de fa centúries quedar protegida entre les valls, boscos i turons de les Ozark Mountains. No obstant això, també han sabut mantenir aquesta tradició perquè, al contrari del que li va passar a l'aventurer espanyol, no envelleixi mai. La seva versió de "Pretty Polly" així ho demostra.

La regió de les Ozark Mountains comprèn bàsicament el sud-oest de Missouri i el nord-oest d'Arkansas però també abasta àrees de l'est d'Oklahoma i Kansas, incloent petites parts d'Illinois. Des que es van assentar els primers colons, en aquest altre bastió "Hillbilly" (encara que menys extens que els Apalatxes) s'han conservat balades Folk britàniques tan primitives com "The Miller and The King 's Daughters" (editada a 1656) o "Robin Hood" que va brollar de ràncies troves l'edat mitjana. Per això, no és estrany que una banda de Missouri continuï implicant amb la responsabilitat de custodiar aquest patrimoni musical. La seva posada en escena va ser admirable i enamorar a l'audiència amb la seva imprevisible genialitat. La meva única objecció és que jo hauria evitat les peces més rockeres-blueseres per cançons més Country. Volia que compartissin més d'aquest tresor folklòric que vetllen des de segles enrere les gents dels Ozarks. Malgrat la meva subjectiva puntualització, Big Smith es van coronar com la millor alternativa per donar per acabat un Festival que a nivell general va pecar de mediocritat.

Suggeriria als organitzadors del "Country Rendez-Vous", que d'ara endavant prevalguessin els sons Country per sobre de tant excés rocker. La Country Music pot vanagloriar de tenir un assortiment inacabable de cantants i bandes de totes classes absolutament capacitades per posar-se el públic a la butxaca. Per EUA pul·lulen centenars d'artistes de Bluegrass (Steep Canyon Rangers, Chatham County Line, Trey Hensley, Dale Ann Bradley, etc ...), Old-Time (Wolfe Bros, Carolina Chocolate Drops, David Holt, Leroy Troy, etc ...), Western-Swing (The Hot Club Of Cowtown, The Cornell Hurd Band, etc ...), Western (Michael Martin Murphey, Sons Of The San Joaquin, Ian Tyson, Riders In The Sky, etc ...), Honky-Tonk autèntic (Brian Burns, Justin Treviño, Gary P.Nunn, etc ...) o Country-Rock com Charley Daniels Band o Brooks & Dunn, a més de solvents bandes de la talla de Wylie & The Wild West Show o els Bellamy Brothers. I perquè el distintiu tingués encara més varietat, en comptes d'optar per grups rockers ("camuflats" de country-rock), es podria contractar conjunts Tex-Mex com Els Bayou Seco o els Sandia Hots que també interpreten cançons country. I fins i tot de Cajun (Zydeco inclòs si cal) que igualment alegrarien la festa inserint temes de country music.

I ja per obrir més les possibilitats, tampoc vindria malament incorporar un grup Rockabilly que comptés amb l'adequada dosi campestre. N'hi hauria prou informar-se bé i tenir la suficient predisposició per enriquir la proposta country del Festival. Ni tan sols cal portar a aquestes "grans estrelles" com Dierks Bentley o un George Ducas que antany va debutar amb un treball decent i més tard es va treure la màscara per electritzar els seus presumibles fonaments Country. El catàleg de propostes 100% Country, Tex-Mex, Cajun (Bruce Daigrepont, Jo-El Sonnier, magnòlia Sisters, etc ...) o Rockabilly (Matchbox, Big Sandy, etc ...) és ampli.

Que prengui nota l'organització del Festival i no haguem de lamentar més actuacions "enganyoses" o d'un nivell poc satisfactori per a l'aficionat que voleu escoltar Country Music. I si a manera de suculent reclam decideixen fitxar un artista del canelobre, més en l'ona "Music City", que escullin a algun dels més pretesos pels qui adorem aquest gènere: Alan Jackson, George Strait, Hank Williams Jnr, Hank Williams III, Kenny Chesney, etc ...

Malgrat aquestes observacions, acudir a aquest Festival ha valgut la pena i s'ha gaudit d'artistes amb un notable talent; excel·lent en el cas, per exemple, de Asleep At The Wheel o els Big Smith. Sóc conscient que aquest any ha estat un dels més fluixos però si les circumstàncies són òptimes, el 2009 tornaré a calçar les botes i col·locar el barret per viatjar fins a aquest bucòlic racó de l'Auvergne, a l'Alt Loira.

De retorn a Barcelona, vam fer una mica de turisme i vaig convèncer a en Julià per desviar-nos cap a Saugues on vam visitar "Le Musée Fantastique de la Bête du Gévaudan". Ens vam internar en una mena de cova amb ninots parlants que reproduïen les més impressionants escenes de l'Expedient X sobre "La Bèstia". Vam sortir d'aquell museu com si la nau Star Trek ens hagués transportat al segle XVIII. Una ambientació modesta però aconseguida que mereix una visita encara que un no segueixi les esgarrifoses històries i misteris d'Iker Jiménez.


Un dels anys en què jo i el meu company vam assistir al festival Country de Gstaad (Alps suïssos), vam visitar el castell de Chillon les torres són banyades pel bell Llac Leman, a l'altura de Montreaux. També va ser idea meva, per la meva afició per la vida i obra de Lord Byron i Percy B. Shelley, els poetes Romàntics que estiuejar en una mansió (propietat del bard coix) tocant a les lacustres aigües. Justament en aquesta casa es va gestar el "Frankestein" de Mary Shelley, un monstre molt més humà, famós i mediàtic que misteriosa "La Bèstia". Doncs bé, caminant per l'interior, ens trobem amb els Little Texas, un clar referent per als "heavies" Whiskey Falls. De manera que quan estava sortint del museu em vaig dir: ¿i si apareix aquell músic del washboard per comparar el seu guant amb l'arpa del llegendari monstre? ... Però el més normal és que aquells "hillbillies" ja estiguessin volant rumb a les Ozarks Mountains. Doncs es van perdre l'exquisit menú que ens van despatxar en un tranquil restaurant molt a prop d'aquesta localitat, contemplant boscos, prats, vaques i cavalls. Perquè quan a algú se li ocorre ubicar un Festival Country en un entorn tan bell, sembla com una cosa inevitable prendre una hores de relax i degustar la seva exquisida gastronomia.


En definitiva, un viatge complet que uneix tant la passió per la Country Music com el delit de gaudir d'un paisatge i folklore inigualables.
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu enviar les vostres cròniques, fotografies, anuncis de festes, balls,... ho podeu fer sempre que volgueu al mail countrycat@gmail.com o convidant-nos a l'acte que obriu a Facebook, amb la màxima antel·lació possible. Si es tracta d'activitats, recordeu d'incloure tota la informació necessària: lloc, adreça, horaris, preu d'entrada,...
Related Posts Plugin for Blogger